La situació política a Catalunya és cada dia més preocupant. El Govern nacionalista de Convergència i Unió, amb el suport, silenci o complicitat de sectors influents de tot l'espectre polític, social i cultural, està desenvolupant un model de Catalunya que genera tensions, margina a una part important de la societat catalana i, subtilment, va debilitant poc a poc - davant la passivitat, resignació o por de molts - el eixos principals del gran pacte que va suposar l'aprovació de la Constitució i l'Estatut.
Aquest document no té per objecte criticar l'actual Govern de CiU per desacords amb aspectes sectorials de la seva actuació pública, com fóra el cas de la regressió que deriva de les actuals polítiques de benestar social (ensenyament, sanitat, treball), la insuficient inversió en infraestructures, la ineficàcia de la gestió administrativa o l'augment incessant del dèficit financer. Més enllà d'aquestes i altres crítiques, que serien del tot justificades, volem centrar l'atenció en elements més estructurals i de fons, en certa manera previs a l'acció política, que condueixen a la societat catalana cap un model que no es correspon ni amb el que majoritàriament es desitjava als inicis de la nostra democràcia ni amb el que posen de manifest diverses expressions lliures i públiques de molts catalans d'avui.
Darrerament, sectors molt significatius de Catalunya han començat a discrepar en veu alta sobre el model de país que s'està construint. Les discrepàncies públiques sobre certs principis fins avui inqüestionables, pel fet de considerar-se quasi bé com a sagrats, apunten cap a la necessitat d' un debat obert per revisar el model. Aquest document vol ser una contribució al debat. D'una banda, pretén fer reflexionar sobre els aspectes més negatius de l'actual política nacionalista; de l'altra, pretén també establir uns principis alternatius sobre els quals fonamentar una Catalunya basada en ciutadans autènticament lliures i en institucions polítiques realment democràtiques.
L'origen immediat de la Catalunya actual el trobem en el pacte social i polític al qual van arribar, en els darrers anys del franquisme i en l' època de la transició, els ciutadans representats per la majoria de les forces democràtiques, i que es va expressar políticament en la Constitució i l'Estatut. D'acord amb aquest pacte, Catalunya, entesa com el conjunt de ciutadans que formen una específica realitat social i cultural, havia d'estar dotada d'unes institucions pròpies, dins del marc constitucional de l'Estat espanyol, per tal de gaudir d' un ampli autogovern, garantir el lliure ús de les dues llengües utilitzades pels ciutadans catalans i protegir el patrimoni cultural, tot respectant la pluralitat existent a la societat.
Arran de la formació del primer govern presidit per Jordi Pujol després de les eleccions de 1980 i, de manera molt més clara, després del triomf de CiU, per majoria absoluta, quatre anys després, aquest pacte va començar a esquerdar-se sigilosament des de diversos fronts, juntament amb l'ampli i sòlid consens anterior. Des de la coalició governant, des de determinats mitjans de comunicació - en molts casos públics - i des d'altres sectors nacionalistes de Catalunya, es va establir una nova doctrina oficial que es pot expressar en els següents postulats bàsics:
Ningú no pot defugir aquesta dicotomia simplista, segons dicta la doctrina oficial. Els titllats d' espanyolistes no estan legitimats per exercir càrrecs o funcions públiques ni tasques de responsabilitat cívica, social o cultural. Tot atac a les posicions nacionalistes es converteix en un atac contra Catalunya i tot dissident de la doctrina oficial en un anticatalà. D'altra banda, Espanya - l'Estat espanyol, com se'l designa habitualment - és considerat un país exterior i estrany a Catalunya, del qual els catalans no formem part. Tenint en compte els sentiments i l'origen familiar de molts catalans, aquestes posicions creen continues tensions internes i generen enemistat amb la resta d'espanyols.
No es reconeix la pluralitat cultural catalana. Les institucions autonòmiques - conculcant el principi constitucional d'igualtat - no donen el mateix tracte a les manifestacions de les diverses cultures, i atorguen una desproporcionada preferència - en moltes ocasions, l' exclusivitat - a les que responen als postulats del nacionalisme català. Un cas significatiu, d'aquest poc respecte per la igualtat i el pluralisme, és el de les ajudes de la Generalitat per realitzar activitats culturals que la ideologia nacionalista no considera com a pròpies; en aquest cas, les subvencions son assignades, en virtut d'una orientació paternalista i xenòfoba, des del Departament de Benestar Social i no, com seria pertinent, des del Departament de Cultura.
De manera reiterada, s'invoca la necessitat d'arribar a un ambigu i imprecís ideal d'independència, sent l'Estatut i les institucions actuals simples instruments de caràcter transitori cap a una definitiva, per bé que mai clarament explicitada, sobirania de Catalunya. Ja que Catalunya no constitueix l' Estat independent que, segons el punt de vista nacionalista, de dret li pertocaria, les institucions autonòmiques han d'actuar com si fossin els òrgans d'aquest Estat imaginari: el desig de tenir un Estat propi es sublima, així, en el terreny simbòlic. En aquest context, s'estableix una constant comparació amb les altres comunitats autònomes, exigint per a Catalunya un injustificat tracte de privilegi respecte a la resta d'Espanya, cosa que provoca una creixent sensació d'insolidaritat dels catalans respecte dels altres ciutadans espanyols. Més encara, la permanent tensió creada pel nacionalisme és aliena als interessos quotidians dels ciutadans de Catalunya.
Aquests quatre factors trenquen el consens inicial perquè son expressió d'una determinada ideologia nacionalista, promoguda per CiU i acceptada - implícitament o explícitament - per altres partits, i que s'ha convertit en l' ideologia oficial dels poders públics, i amb més o menys intensitat, també d'amplis sectors de la societat civil. En algunes de les seves formes, és una ideologia contrària als principis democràtics: divideix els ciutadans de Catalunya en bons i dolents per raó de les idees, no respecta el pluralisme cultural i lingüístic i, en definitiva, pretén amagar la Catalunya real constituint una artificiosa Catalunya oficial. L'escassa participació dels ciutadans en les eleccions al Parlament de Catalunya fa palesa l'exclusió social i cultural que aquesta política comporta i beneficia així uns partits polítics i uns sectors socials molt determinats.
Davant d' aquesta situació, creiem que cal un model de societat i de comunitat política que es vertebri sobre quatre eixos fonamentals.
En un Estat democràtic de Dret, el ciutadà és el subjecte de la vida política. Com a tal ciutadà gaudeix d'igualtat de drets i deures, i participa, a través d'una diversitat de canals, en l'Estat i en la societat, per tal de sentir-se autoobligat per les lleis democràtiques.
Ni la història, ni la llengua, ni el territori, ni la cultura, ni la ètnia, no poden ser transformats en subjectes socials, que limitarien la llibertat dels ciutadans i els convertirien en objectes subordinats. Al contrari, són els ciutadans, únics sobirans, els que han de decidir quina ha de ser l'organització social, cultural i política que lliurement escullin.
Catalunya, per tant, no és altra cosa que el conjunt dels seus ciutadans. Els nacionalistes que es consideren els guardians de les essències de la pàtria no fan res més que convertir uns trets identitaris, per definició canviants, en una ideologia fossilitzada al servei d'un determinat control social. La identitat només es pot predicar de les persones individuals, i en el seu cas, més enllà de visions estereotipades, hauríem de parlar de la identitat real d'un país com el resultat del lliure exercici de l'activitat humana en un moment determinat de la història.
Quan el nacionalisme converteix una pretesa identitat colectiva en limitadora dels drets individuals dels ciutadans, a fi i efecte de crear una falsa solidaritat social, està contravenint els principis de llibertat i d'igualtat que legitimen tota democràcia. Només una Catalunya de ciutadans pot ser realment democràtica.
La ideologia nacionalista és democràticament legítima com opció personal i social. És una exigència democràtica de l'ordenament constitucional vigent protegir la llibertat d'idees i creences dels individus i la pluralitat de partits i d'associacions amb ideologies diferents. No és legítim, però, convertir el nacionalisme en la ideologia oficial d'un país i d'unes institucions polítiques. Per tant, en una societat plural com és la nostra, no pot existir en cap matèria una única ideologia, creença, partit o associació.
D'altra banda, si bé els sentiments de pertinença a un grup social, cultural o ideològic són també, com és obvi, legítims, no ho és condicionar en nom seu l'actuació dels poders públics i introduir desigualtats en els drets dels ciutadans. Cal, en conseqüencia, crear iguals condicions per tal que totes les persones puguin integrar-se als grups socials, culturals i ideològics que escullin lliurement. Només així, més enllà de la Catalunya culturalment homogènia que pretén el nacionalisme, podrà expressar-se la Catalunya plural i canviant, la Catalunya realment existent. Sense l'obsessió per unes arrels comunes i un destí unitari, la cultura catalana oficial serà, finalment, allò que sempre ha estat la cultura catalana real: el conjunt de fets culturals produïts a Catalunya.
La política sobre la llengua ha de ser l'expressió de la realitat lingüística existent a una societat determinada. Aquest és el primer principi de tota política lingüística. L'Estatut de Catalunya, quan reconeix el català i el castellà com a llengües oficials, no fa res més que ser coherent amb aquest principi. En efecte, la societat catalana és socialment bilingüe, i això vol dir que les dues llengües oficials són utilitzades com a instruments habituals de comunicació dels ciutadans de Catalunya.
El segon principi de la política lingüística és el de lliure opció de llengua, segons el qual cada individu té total llibertat per decidir quina llengua vol utilitzar en les seves relacions amb els altres individus i amb els poders públics.
El tercer gran principi estableix que tota llengua minoritària - i el català, óbviament, ho és - ha de rebre un tracte especial, consistent en mesures de protecció i foment de les seves expressions culturals. El límit d'aquestes mesures ha de ser, però, el dret a la lliure opció lingüística dels individus. En el cas de Catalunya, el que s'ha de protegir molt especialment és el bilingüisme, l'autèntic fet diferencial del nostre país.
Aquests principis fan necessària una nova política lingüística basada en el bilingüisme, especialment urgent en el camp de l'ensenyament. En efecte, s'ha de desenvolupar una nova educació culturalment bilingüe que consisteix en que les dues llengües oficials siguin les llengües vehiculars al llarg de tots els cicles de l'ensenyament obligatori, tant en activitats docents com no docents, i sense separació dels alumnes en aules diferents per raó de llengua.
El federalisme defensa que el poder de l'Estat es reparteixi de forma plural entre les institucions centrals, els territoris federats (estats, länder, regions, comunitats autònomes) i els ens locals (municipis, comarques, comtats, províncies).
Més enllà d' independentismes i sobiranismes que pretenen repetir a escala reduïda un passat protagonitzat pels Estats centralistes nacionals, l'Estat federal, gràcies a la distribució territorial de l'ús del poder polític, realitza millor la igualtat jurídica de tots els territoris, garanteix una més gran participació popular en l'exercici del poder polític i procura un control democràtic més directe de tots els poders.
L'Estat de les Autonomies és una de les múltiples formes que pot adoptar l'Estat federal. El repartiment territorial del poder polític que ha suposat l'Espanya autonòmica és una experiència històrica enormement positiva que ha permés reflectir el pluralisme de la societat espanyola i ha reforçat la solidaritat de tots els seus ciutadans. Així doncs, l'Estat, les comunitats autònomes i també els municipis - avui els grans postergats - cal que siguin els protagonistes d'aquest repartiment territorial del poder que ha d'inspirar-se en els principis de pluralisme, proximitat al poder, eficàcia i solidaritat interterritorial.
Els signants d'aquest document fem públiques aquestes reflexions en un moment en que la societat catalana comença a reaccionar contra les idees dominants en els darrers divuit anys. Creiem, doncs, que hi ha motius per a l'optimisme. Per tant, animem tots els ciutadans i ciutadanes, totes les associacions, partits i sindicats, que expressin la seva opinió sobre aquests temes, sense inhibicions ni temors, ja que estem convençuts que només després d'un debat obert i un ampli diàleg podrà la societat catalana superar l'empobridora situació actual, i contribuir amb totes les seves energies a la construcció d'una societat més lliure i igualitària.
La situación política en Cataluña es cada día más preocupante. El Gobierno nacionalista de Convergència i Unió, con el apoyo, silencio o complicidad de sectores influyentes de todo el espectro político, social y cultural, está desarrollando un modelo de Cataluña que genera tensiones, margina a una parte importante de la sociedad catalana y, sutilmente, va debilitando poco a poco -ante la pasividad, la resignación o el miedo de muchos- los ejes principales del gran pacto que supuso la aprobación de la Constitución y el Estatuto.
Este documento no tiene por objeto criticar al actual Gobierno de CiU por desacuerdos con aspectos sectoriales de su actuación pública, como podrían ser la regresión derivada de las actuales políticas de bienestar social (enseñanza, sanidad, trabajo), la insuficiente inversión en infraestructuras, la ineficacia de la gestión administrativa o el aumento incesante del déficit financiero. Por encima de estas y otras críticas, que estarían totalmente justificadas, queremos centrar nuestra atención en elementos más estructurales y de fondo, de alguna manera previos a la acción política, que conducen a la sociedad catalana hacia un modelo que no se corresponde ni con lo que mayoritariamente se deseaba en los inicios de nuestra democracia ni con lo que ponen de manifiesto las expresiones libres y públicas de muchos catalanes de hoy.
Ultimamente, sectores muy significativos de Cataluña han empezado a discrepar en voz alta sobre el modelo de país que se está construyendo. Las discrepancias públicas sobre ciertos principios hasta hoy incuestionables, porque se les consideraba casi como sagrados, apuntan hacia la necesidad de un debate abierto con el objeto de revisar el modelo. Este documento quiere ser una contribución a ese debate necesario. Por un lado pretende hacer reflexionar sobre los aspectos más negativos del actual modelo nacionalista, por el otro, presenta también unos principios alternativos sobre los que fundamentar una Cataluña basada en ciudadanos auténticamente libres y en instituciones realmente democráticas.
El origen inmediato de la Cataluña actual se encuentra en el pacto social y político al que llegaron, en los últimos años del franquismo y en la época de la transición, los ciudadanos representados por la mayoría de las fuerzas democráticas, y que se expresó políticamente en la Constitución y el Estatut. Según aquel pacto, Cataluña, entendida como el conjunto de ciudadanos que forman una específica realidad social y cultural, debía dotarse de unas instituciones propias, en el marco constitucional del Estado español, con el fin de gozar de un amplio autogobierno, garantizar el libre uso de las dos lenguas utilizadas por los ciudadanos catalanes y proteger el patrimonio cultural, dentro siempre del respeto a la pluralidad existente en la sociedad.
A raíz de la formación del primer Gobierno presidido por Jordi Pujol después de las elecciones de 1980, y mucho más claramente después del triunfo de CiU, por mayoría absoluta, cuatro años después este pacto empezó a agrietarse sigilosamente en diversos frentes, al tiempo que se debilitaba el amplio y sólido consenso anterior. Desde la coalición gobernante, desde determinados medios de comunicación en muchos casos públicos y desde otros sectores nacionalistas de Cataluña, se estableció una nueva doctrina oficial que se puede expresar básicamente en los siguientes postulados:
Nadie puede zafarse de esta dicotomía simplista, establecida por la doctrina oficial. Los denominados españolistas no están legitimados para ejercer cargos o funciones públicas ni tareas de responsabilidad cívica, social o cultural. Todo ataque a las posiciones nacionalistas se convierte en un ataque contra Cataluña y todo disidente de la doctrina oficial es un anticatalán. Por otro lado, España - el Estado español, como se le designa habitualmente - es considerado un país exterior y extraño a Cataluña, del que los catalanes no formamos parte. Teniendo en cuenta los sentimientos y el origen familiar de muchos catalanes, estas posiciones crean continuas tensiones internas y generan enemistad con el resto de españoles.
De manera reiterada, se invoca la necesidad de llegar a un ambiguo e impreciso ideal de independencia, siendo el Estatuto y las instituciones actuales simples instrumentos de carácter transitorio hacia una definitiva, pero nunca explicitada claramente, soberanía de Cataluña. Ya que Cataluña no constituye el Estado independiente que, según el punto de vista nacionalista le correspondería por derecho, las instituciones autonómicas han de actuar como si fuesen los órganos de ese Estado imaginario: el deseo de tener un Estado propio se sublima así en el terreno simbólico. En este contexto, se establece una constante comparación con las demás comunidades autónomas, exigiendo para Cataluña un injustificado trato de favor respecto al resto de España cosa que provoca una creciente sensación de insolidaridad de los catalanes respecto a los demás ciudadanos españoles. Más aún, la permanente tensión creada por el nacionalismo es ajena los intereses cotidianos de los ciudadanos de Cataluña.
Estos cuatro factores rompen el consenso inicial porque son expresión de una determinada ideología nacionalista, promovida por CiU y aceptada -implícita o explícitamente-por otros partidos, que se ha convertido en la ideologia oficial de los poderes públicos y, con más o menos intensidad, también de amplios sectores de la sociedad civil. En algunas formas, es una ideología contraria a los principios democráticos: divide a los ciudadanos de Cataluña en buenos y malos por razón de sus ideas, no respeta el pluralismo cultural y lingüístico y, en definitiva, pretende esconder la Cataluña real constituyendo una artificiosa Cataluña oficial. La escasa participación de los ciudadanos en las elecciones al Parlamento de Cataluña pone de manifiesto la exclusión social y cultural que comporta esta política, y que beneficia claramente a unos partidos políticos y a unos sectores sociales muy determinados.
Ante esta situación, creemos que hace falta un nuevo modelo de sociedad y de comunidad política que se vertebre sobre cuatro ejes fundamentales:
En un Estado democrático de derecho, el ciudadano es el sujeto de la vida política. Como tal ciudadano, goza de igualdad de derechos y deberes, y participa, a través de una diversidad de canales, en el Estado y en la sociedad, con el objeto de sentirse autoobligado por las leyes democráticas.
Ni la historia, ni la lengua, ni la cultura, ni la etnia, ni el territorio, pueden ser transformados en sujetos sociales, ya que limitarían la libertad de los ciudadanos y nos convertirían en objetos subordinados. Al contrario, los ciudadanos, únicos soberanos, son los que han de decidir cuál debe ser la organización social, cultural y política que libremente escojan.
Por tanto, Cataluña no es más que el conjunto de sus ciudadanos. Lo que hacen los nacionalistas, que se consideran guardianes de las esencias de la patria, es convertir unos rasgos identitarios, por definición cambiantes, en una ideología fosilizada al servicio de un determinado control social. La identidad sólo se puede predicar de las personas individuales, y en su caso, más allá de las visiones estereotipadas, deberíamos hablar de la identidad real de un país como el resultado del libre ejercicio de la actividad humana en un momento determinado de la historia.
Cuando el nacionalismo convierte una pretendida identidad colectiva en limitadora de los derechos individuales de los ciudadanos, con el propósito de crear una falsa solidaridad social, está contraviniendo los principios de libertad y de igualdad que legitiman toda democracia. Sólo una Cataluña de ciudadanos puede ser realmente democrática.
La ideología nacionalista es democráticamente legítima como opción personal y social. Es una exigencia democrática del ordenamiento constitucional vigente proteger la libertad de ideas y creencias de los individuos y la pluralidad de partidos y de asociaciones con ideologías diferentes. No es legítimo en cambio, convertir el nacionalismo en la ideología oficial de un país o de unas instituciones políticas. Por lo tanto, en una sociedad plural como la nuestra, no puede existir respecto de ninguna materia una única ideología, creencia, partido o asociación.
Por otro lado, si bien los sentimientos de pertenencia a un grupo social, cultural o ideológico son también legítimos, como es obvio, no lo es condicionar en su nombre la actuación de los poderes públicos, ni introducir desigualdades en los derechos de los ciudadanos. En consecuencia, hay que crear condiciones iguales para que todas las personas puedan integrarse a los grupos sociales, culturales e ideológicos que libremente prefieran. Sólo así, más allá de la Cataluña culturalmente homogénea que pretende el nacionalismo, podrá expresarse la Cataluña plural y cambiante, la Cataluña realmente existente. Sin esa obsesión por unas raíces comunes y un destino unitario, la cultura catalana oficial será finalmente lo que siempre ha sido la cultura catalana real: el conjunto de hechos culturales producidos en Cataluña.
La política sobre la lengua ha de ser la expresión de la realidad lingüística existente en una sociedad determinada. Este es el primer principio de toda política lingüística. El Estatuto de Cataluña, cuando reconoce el catalán y el castellano como lenguas oficiales, no hace más que ser coherente con este principio. En efecto, la sociedad catalana es socialmente bilingüe, y esto significa que las dos lenguas oficiales son utilizadas como instrumentos habituales de comunicación de los ciudadanos de Cataluña.
El segundo principio de la política lingüística es el de libre opción de lengua, según el cual cada individuo tiene total libertad para escoger que lengua quiere utilizar en sus relaciones con el resto de individuos y con los poderes públicos.
El tercer gran principio establece que toda lengua minoritaria-y el catalán, obviamente, lo es-ha de recibir un trato especial, consistente en medidas de protección y fomento de sus expresiones culturales. El límite de esas medidas ha de ser el derecho a la libre opción lingüística de los individuos. En el caso de Cataluña, lo que hay que proteger muy especialmente es el bilingüismo, el auténtico hecho diferencial de nuestro país.
Estos principios hacen necesaria una nueva política lingüística basada en el bilingüismo, especialmente urgente en el campo de la educación. En efecto, hay que desarrollar una nueva educación culturalmente bilingüe consistente en que las dos lenguas oficiales sean las lenguas vehiculares a lo largo de todos los ciclos de la enseñanza obligatoria, tanto en actividades docentes como no docentes, y sin separación de los alumnos en aulas diferentes por razón de lengua.
El federalismo defiende que el poder del Estado debe repartirse de forma plural entre las instituciones centrales, los territorios federados (estados, lander, regiones, comunidades autónomas) y los entes locales (municipio,comarcas, condados, provincias).
Los independentismos y soberanismos lo único que pretenden es repetir a escala reducida el modelo ya superado de los estados centralistas nacionales. En cambio, el Estado federal, gracias a la distribución territorial del uso del poder político, realiza mejor la igualdad jurídica de todos los territorios, garantiza una mayor participación popular en el ejercicio del poder político y procura un control democrático más directo de todos los poderes.
El Estado de las autonomías es una de las muchas formas que puede adoptar el Estado federal. El reparto territorial del poder politico que ha supuesto la España autonómica es una experiencia histórica enormemente positiva que ha permitido reflejar el pluralismo de la sociedad española y ha reforzado la solidaridad de todos sus ciudadanos. Así pues, el Estado, las comunidades autónomas y también los municipios-los grandes postergados de hoy-tienen que ser los protagonistas de este reparto territorial del poder que ha de inspirarse en los principios de pluralismo, proximidad al poder, eficacia y solidaridad interterritorial.
Los firmantes de este documento hacemos públicas estas reflexiones en un momento en que la sociedad catalana comienza a reaccionar contra las ideas dominantes en los últimos años. Creemos pues, que hay motivos para el optimismo. Por lo tanto, animamos a todos los ciudadanos y ciudadanas, todas las asociaciones, partidos y sindicatos, a que expresen su opinión sobre estos temas sin inhibiciones ni temores, ya que estamos convencidos de que solamente después de un debate abierto y un diálogo amplio podrá la sociedad catalana superar la pobre situación actual y contribuir, con todas sus energías, a la construcción de una sociedad más libre e igualitaria.